El coco, que ahir turmentava als xiquets, hui turmenta als solters. El coco terrible de la singularitat. Hi ha com una boira espessa que fa olor de terror, una boira humida amb aroma a malson que embolica als solters adondequiera que van. Pobres ànimes solitàries sense la seua mitja mandarina. El buit existencial, el més esborronador buit, fet carn. El buit negre posat en peus enfront dels seus ulls, enfront dels seus ulls desolats de solters. Batallons d’esperits penosos que penosament arrosseguen els peus, amb la canya de pescar al muscle, canya inútil, inservible, de sedal fracció. Deambula el solter per la riberita del riu arrancant males herbes, buscant entre pedra i pedra una mitja mandarina bella a la qual clavar la dent, la dent consumida per la fam, per la manca, pel dolor.

Poca treva per al solter: a la porta del supermercat el reben a tomatazos. Fruit és, al cap i a la fi, però no basta, no consola. No alleuja els erms amplis i deserts del seu cor, sembrat d’espines amargues. En l’empolainat vestíbul del restaurant el reben a botellazos. Solteria senar grata. Ai, si jo tinguera una núvia, una parejita, una cuchicuchi a qui acaronar, a qui arrissar les parpelles amb una floreta entremaliada. Va vessant el solter una mar salada de llàgrimes salades pel jardí municipal, pels carrers hostils, pels parcs ceñudos, pels passejos socarrats de la platja. Ai, si jo tinguera un nuvi, un caballerito, un mandariner a qui fregar la barba, a qui pintar la calba amb atrevit carmín. El meu regne per un company d’amoroses lídies, els meus quatre duros estalviats per una coqueta princesa.

Poderós lobby el de la tradició, el de les convencions atàviques. Els llaços de la família estrenyent amb força, asfixiant goles i idealismes. Més enllà, no obstant això, en aquell penumbroso recolze del camí, després d’una sinistra barricada, s’albira una resistència espontània de solters empedreïts, que tanquen l’orella al costum. Ah, mamarracho lliurepensador, solter obstinat que anteposes la teua pau, el teu temps calmós, els teus moments de serena reflexió, el conéixer-te a tu mateix, el gaudir d’una vida amable sense companyia… Que anteposes, díscol egoista, la teua grollera felicitat a les agres rutines de la vida en parella, als disgustos del plomís matrimoni, a les nits en blanc, als carretons carregats de bolquers. Torna a la cleda, ovella indòmita. Abandona els teus suaus propòsits de vida complaent. Encadena’t a un cònjuge, com Déu mana, i aguanta com els altres.

Horroritzats per l’estigma continu, per eixe cant cataclísmico de la tradició, per eixa amenaça bíblica de desterrament en les presons d’alts murs de la vida solitària, de la vida sense amor, sense alegria, sense un trosset de pa que tirar-se a la boca, es llancen hui al camp els solters, llança en ristre, en desesperada i ansiosa cerca de la seua mitja mandarina.