És completament normal que un cavaller de mitjana edat —i per mitjana edat entenem vint-i-cinc anys— es passege bulliciosament per l’avinguda, a mitjan vesprada, amb un barret xicotet de palla i un plàtan sobre el barret, i sobre el plàtan una pinya, i sobre la pinya un bell bol de cereals. És absolutament normal i fins a recomanable que una persona semijubilada —i per semijubilada entenem rondant els trenta-nou— es contonee alegrement per l’avinguda, a mitjan vesprada, poquet abans que el capvespre llanguisca, amb una jaqueta de pell de fardatxo, i sobre els muscles dues maraques folrades de vellut carmesí, i sobre les maraques un volum enquadernat en pergamí groc d’eixa cosa infumable anomenada Sambori, tan defensada pels intel·lectuals. I no deixa de ser extraordinàriament normal, i molt apropiat, que una senyora d’extrema ancianitat, amb cama i mitja sepultada ja en la tomba —i per extrema ancianitat i cama i mitja en la tomba entenem cinquanta anys— s’escampe amorosament per l’avinguda, a mitjan vesprada, sota un tebi sol de primavera, somnolent i romàntic, embolicada en metres i metres de paper higiènic de doble capa, i enllaçat a la seua cintura un cub industrial de maionesa servint de bossa, i penjant del cub de maionesa unes postals de Fuerteventura, com a garlandes festejant una vida passada de boges passions.

La moda, i per moda comprenem qualsevol cosa grotesca i dictatorial amb què adornar prolixament el cos, s’està portant per davant la dignitat de més d’un. De més d’una generació. Abans babaua que senzilla. Nosaltres, que més semblem el maniquí defectuós de l’aparador, eixe que es rebutja i arracona vergonyosa i secretament en una habitació polsosa i fosca, mataríem, no n’hi ha dubte, per tindre l’oportunitat de lluir eixos cossos esculturals, beneïts amb la graciosa genètica. Mataríem per eixa figura esvelta, per eixos semblants naturalment torrats al sol, per eixes riquíssimes i genuïnes apostures. Però alguna cosa té la moda, una cosa violenta, poderós i ineludible, una cosa misteriosa té que converteix als amos d’eixos bells cossos en lamentables i ridículas. Alguna cosa té la moda. Què serà, qui ho sap. Ulls que la naturalesa va dibuixar amb precioses i capritxoses formes, mirades seductores, irresistibles, angelicals, desllumbradores, mirades que són promeses d’amor…, tot metamorfosat en ridícula aparença, en absurda extravagància, després d’unes ulleres descomunals d’espantosa muntura. El lleig senzillament pel lleig, mostrar perquè sí l’aire més banal, més lleu. La sabata més fora de lloc, la corbata més inoportuna. El grosser pel grosser. El vulgar senzillament per vulgar. Vestuaris impossibles, xarons, arrítmics. Pantalons deliberadament enormes que tornen en clamorós pallasso al més elegant.

I s’ha dissenyat un llenguatge específic per a subratllar aquesta cosa ominosa i grotesca de la moda, per a incidir semànticament en la sorpresa aliena: roig aventura, groc febre, blau ioga, verd equilibri, marró dúplex… Fins al llenguatge ha dislocat la moda.