No es descobreix el nou dia amb el cant fresc i seré dels ocellets, sinó amb el zambombazo dels petards commemoratius. El zambombazo pervers dels petards, que espanta precisament als pobres teuladins i els mou a alçar el vol amb extraordinari estrés i sobresalt, perquè tan pacíficament reposaven en el cable d’alta tensió, rumiant fantasies i secrets amors. En altres cables d’alta tensió tracten de reposar també els assalariats, els pocs que queden: matrimoni, pagament d’impostos, criança de fills, quadratura de comptes… Cables grossos, d’alt voltatge, que acaben socarrant-ho a un tard o d’hora com a botifarra en diumengera barbacoa. I a aquests rars assalariats, carregats d’ulleres i factures, desproveïts ja de somnis amens de joventut, els arranca violentament al seu torn el petardazo festiu, la sorollosa matraca patronal.

Pa i festa, quina gran alegria. O, per millor dir, poc pa i molta festa. Però es dedueix, d’aquest sinistre i tort equilibri, que els grunyits de l’estómac buit pertorben menys l’esperit amb els carrers abarrotats de garlandes, banderoles acolorides i cruixent pólvora. S’arriba a la conclusió, en aquesta trucada balança, trucada sempre per les mateixes mans titellaires, que els buits de l’ànima i les amargors del cor són menys amb les avingudes tenyides de gala. I encara podria matisar-se i redreçar alguna cosa més el tir: poc pa per a molts i molta festa per a pocs.

Mancant pa, bones són coques. I així, a repetits tortazos, va fent la mula del carro. És a dir, el poble. I és enginyosa la forma en què s’emmudeixen els laments de la mula, farta ja de punt tirar i de tant tortazo: amb festa, amb celebració, amb rebomboris de carrer, amb molt de baluern i molt licor escampat, amb rivets i cascavells, amb sombreritos prenyats de belles plomes, amb discursos enaltidors de l’orgull patri des d’un balcó consistorial degudament engalanat —falsos, aquests discursillos, com l’encaixada d’un polític—, amb desfilades, cercaviles i revetles, amb bombos, platerets estridents i fanalets, amb barris sencers pintats a vives brotxades i concursos veïnals: quatre Manolos en cos de camisa grimpant per un madero greixat, suant com a dimonis, encoratjats per l’ovació de la massa, per l’aplaudiment fervorós de la plebs, i un atractiu pernil esperant al capdamunt al feliç vencedor. Mancant pa, bones són aquestes gaites.

No es descobreix el nou dia amb la notícia falaguera i reconfortant d’una millora social, o d’un acord entre les parts realment prometedor, sinó amb el zambombazo irritant i habitual dels petards commemoratius. Per a l’asfíxia del poble, és a dir, per a emmudir l’asfíxia, per a maquillar la pal·lidesa incòmoda del rostre, per a amagar els rugits de l’estómac famolenc, festa i zambombazos cada setmana. Confeti i bandes de música salpebrant alegrement el carrer cada dia. Goig atabalat, riures i aplaudiments. I el petardazo puntualment cada huit hores, després dels menjars.