La rosquilla suculenta, eixa rosquilla coqueta que es contonea bellament enfront de nosaltres, banyada en sucre, sucre que és glòria, sucre que és un bes en els llavis, una carícia en el cor. La rosquilla girant sobre sí mateixa en balls de presumida fantasia. Ai, quin renou en els antulls, ai, que perversa l’ànsia que ens aboca a clavar-li una mossegada. Però és ara quan desitgem amb tota la força de l’ànima tirar-nos en braços d’eixa rosquilla? Per descomptat, és ara, i l’anhel és insostenible, insuportable la temptació: ara, quan la rosquilla no es té, quan ja no està, quan es va perdre en algun racó de les goles passades.

L’ésser humà s’obstina a estimar amb deliri el que ja no posseeix, la qual cosa va perdre. L’ésser humà de hui, no aquell de les fosques cavernes cobert de grenyes que picava de peus entre els esbarzers. El de hui, el del cafetito i l’ensaïmada vegana, el dels costums còmodes, el de la cervecita a l’hora concreta, en el bar concret, envoltat de la gent concreta. El de les mateixes gracietas: «Posa’t una altra, Marcelino, que aquesta tenia un forat». L’ésser humà contemporani, eixe que tot ho sap perquè l’ha aprés en tres vídeos de YouTube, s’entossudeix feroçment a trobar a faltar el que amb tant d’afany es va obstinar a extraviar, la qual cosa tant d’entusiasme va posar a llançar deliberadament per la borda. Ja ho va dir hàbilment Serrat en una cançó: quines punyetes, quant em recorde hui de la Josefa. Paraules més, paraules menys. Hi ha com una filosofia oculta impossible de confessar, com un mecanisme automàtic que ens empina el cos, que ens agita les antenes. Malmetem allò que tan feliç ens fa hui amb el propòsit sinistre de tirar-lo demà de menys, com si volguérem taxar realment, a bou passat, quanta importància tenia en les nostres vides.

Eixe amic de l’ànima, tresor de persona, company incondicional en batalles i contratemps, fet malbé per un prompte, per un arravatament ridícul de supèrbia, per un desacord en quatre duros, per enveges dolentes i nefastos mals humors. Ai, que tendra i cruel melancolia ens estripa el pit hui. Quan ja no es té, com es multipliquen el preu i la vàlua. Aquella núvia dels primers anys de sensatesa, quan semblava que un anava navegant en les aigües de l’enteniment, si hui encara li la tinguera a prop, al ladito, si hui poguera un passejar-se de la mà amb ella al capvespre, quan el sol comença a badallar allà en les llomes de la muntanya… Quants versos li dedicaria. Els mateixos que no va saber o no va voler dedicar-li llavors. Quantes manyagues li faria. Els mateixos que no va saber o no va voler o no li va donar la gana fer-li llavors. Quant li la tira hui de menys.

L’ésser humà modern, el racional, el tecnològic, el que el té tot i creu estar satisfet de si mateix i del món que l’envolta. L’ésser humà que menysprea i tira a rodar alegrement, inconscientment, allò que demà enyorarà entre sospirs i llàgrimes.