Sense ella, sense la fe, encara que només siga un trosset, no podem deambular lliurement pel món, que és gran, enigmàtic i molt enrevessat. Univers immens, plagat de misteris, atipat de paranys. Sense ella, sense la fe, encara que només siga un trosset, no podrem dur a terme tasques senzilles. Com la de descendir alegrement els innombrables escalons de casa, els que condueixen al sorollós carrer, al rode tumultuós, i surar després sobre les puntes delicades dels peus fins a l’administració de loteria. Quin joc d’atzar tindria sentit sense un trosset de fe? Quin reiterada i malsana insistència en eixos màgics numeritos, quina tossuda convicció per eixa combinació aparatosa d’aniversaris i dates de naixement? Una remota, minúscula, invisible i miserable possibilitat entre dos-cents milions. Una alegria grossa, una vida nova i flamant, un tornar a nàixer, banyat aquesta vegada en or fi i garlandes, un revestir-se per fi de felicitat. Entre dos-cents milions. Què seria de tot això, de tota la nostra santíssima tossudesa, d’eixe tirar a la muntanya, sense un trosset de fe?

Quan de conquistar a la persona estimada es tracta, quan la cosa va de tirar valor i menysprear els complexos, quan l’assumpte no és un altre que espentar a palades els temors i bolcar-se en l’èpica noble de la seducció romàntica —i quina èpica, i quin esglai recorrent-li a un el cos—, quan va de tot això, de glòria i epopeia, res hi ha com una miqueta de fe per a embravir-se, per a mossegar un una mica de confiança, per a remuntar el vol i solcar els cels amartelados, les precioses mels de l’amor. Després ve la porrada, la crua realitat, el rebuig categòric, el riure mal dissimulat, fins a la burla feridora, cruel, innecessària. Però queda per sempre el record inesborrable d’haver intentat la gesta, d’haver-se llançat un a l’arena amb entusiasme i coratge, igual que un heroi mitològic, igual d’esvelt i escultural, i això va ser possible gràcies al tendre i valuós esperó d’eixe pedacito de fe. Fins a les sensibles i emotives paraules amb què nostra estimada ens va rebutjar —camina i ves-te amb la teua mare, pesao, i arregla’t eixe queixal— adquireixen ara, en la boirosa distància, un bellíssim sentit. I és gràcies a eixa goteta de fe.

Què seria de nosaltres en l’últim tram aspre de la vida, en eixe recorregut sinuós i tardà, en eixos estrets i foscos passadissos, freds, desolats, abominables. Què seria de nosaltres sense el ferm suport d’un pedacito de fe. Bastó robust, estimable. Sense ella, sense la fe, encara que només siga un pedacito, no aconseguiríem conservar la calma, no aconseguiríem embridar amb èxit eixe espantós monstre de múltiples caps, assidu protagonista dels nostres malsons, no podríem a penes domar la bèstia agra i salvatge de la incertesa. Sense ella, sense la fe, encara que només siga un pedacito, crossa robusta, estimable, res podríem.