Els rius de la societat van d’una banda, gruixos en el seu cabal flegmàtic. Van eixos rius socials murmurant les seues penes i les seues satisfaccions, els seus orgulls a punt de rebentar i els seus victimismes de tragèdia barata, de teatrillos de cartó pedra. Baixen trotant cap a la mar eixos amuntegaments desordenats d’aigua, eixe flux espés d’aberracions metropolitanes, tot eixe soroll de progrés i modernisme, eixe tronar hipòcrita de drets socials, de privilegis, de discriminació. Un riu de multituds acalorades llançant consignes, senyant-se en nom de la fraternitat, de la lluita heroica, de l’amor al proïsme, de la igualtat, i que en el seu salvatge paroxisme acaben emportant-se per davant, precisament, la fraternitat, la igualtat, la lluita heroica i al proïsme. Van eixos rius socials costa avall, tronant, flamants en el seu cabal térbol.

El pària, no obstant això, transita d’altra banda. El pària, amb els ulls encesos i la llengua fora, igual que un xiquet bastonejant un quadern amb un retolador, va costa amunt per una orillita d’eixe mateix riu. Va remant el pària per la orillita del riu, a contra corrent, esquivant el tumult, xipollejant tímidament en el marge calmós del riu amb les seues idees d’ovella negra, amb els seus propòsits de carner esgarriat. A força de remar sense descans, remunta el pària el riu i aconsegueix la corona calba de la muntanya més empinada. I allí se senta, en eixa corona calba, amb les seues aneguetes de pollastre penjant en l’abisme. Se senta allí, en el cim solitari, secretament complagut, i contempla el món amb un somriure d’entremaliadura.

Al pària no sembla importar-li res. Al pària res ho commou. Els deliris trèmols de la societat histriònica poc o res inquieten al pària. Els entusiasmes febrils per lluir cotxe nou, per vestir la moda, per viatjar a confins de terres exòtiques, per presumir de pentinats, per adquirir bosses extravagants, per adornar colls i nines amb collaritos i polseres, per adornar vides buides amb celebracions. Un carall li importa tot al pària. Compra’t un pis, i així el dia de demà tindràs alguna cosa, escolta dir el pària, i riu cap a dins, per a les seues entranyes, i es llepa gustós en la seua muda riallada. És feliç el pària passejant a l’amor de les agòniques llums del dia per erms deserts, alié a l’estrèpit, a la rutina estèril del món. Feliç el pària amb el seu vell llibre i el seu gotet d’aigua. Feliç el pària en el seu univers ric, opulent, en la seua senzillesa sumptuosa, que la societat, jutjant amb menyspreu i supèrbia des de la talaia del seu muscle, considera erròniament misèria i abandó.

Ací va el pària, recorrent els carrers, arrossegant el seu estigma. Els xiquets, burletes, encoratjats pels seus pares, li llancen les pedres de la mofa. Ací va el pària, lliure de contagis, a resguard dels corrents, de les dictadures, de les imposicions. Ací va, somrient cap a dins, guardant per a si, com a valuós tresor, la seua esmolada i precisa radiografia del món. Ai, qui fora pària.