Creiem deixar arrere els pecats, els errors, eixes ensopegades ridícules en què la nostra dignitat s’escampa atabalada i sorollosament pel paviment enllosat. Confiem a desprendre’ns amb ajuda del temps, gràcies al pas segur dels anys, de totes aquelles malapteses, de tots aquells descuits que ens van costar no pocs fogots. Ens abracem fermament a la certesa que aquells disbarats no tornaran mai: hem madurat, hem aprés la lliçó, l’experiència ens ha embolicat en una sort de mantell protector. Ara som savis i indestructibles. Es van acabar els descuits, es van extingir finalment les incòmodes relliscades. No tornarem a exposar-nos als comentaris maliciosos del veí… Ah, la ridícula estupidesa de l’ésser humà, animal tossut, borratxo sempre de presumpció.

Aquesta vida nostra, cíclica i infatigable com a aspes de molí, com a roda tossuda de bicicleta, ens espenta una vegada i una altra a cometre els mateixos errors, magnificats en molts casos per la pròpia repetició. Rondem amb eufòrica satisfacció el daltabaix, juguem en la viscosa vora de l’abisme. Som l’insigne protagonista de l’aforisme, el pobre i sense encant animal, únic en la seua espècie, que entropessa invariablement en la mateixa pedra, amb metòdica cadència, amb sorprenent entestament. Rar serà que no acabem erosionant la pedra de tant i tan reiterada patacada, com aquella innocent goteta d’aigua obstinada a foradar la roca. Contemplat el paisatge amb serena perspectiva, és d’una immensa perplexitat comprovar la monstruosa ceguesa que a tots ens envaeix, la manera minuciosa i sistemàtica en què oblidem la caiguda.

Aquella frase que amb tan mala fortuna triem en tan inapropiat moment… Amb quina facilitat aconseguim ferir els sentiments d’un ser estimat. Vam creure aprendre la lliçó, però no va anar així. Res hem aprés. Res aprenem mai. Algun temps després, la frase inapropiada solca de nou les manses i blaves aigües del firmament, i després d’algun arrissat remolí en l’aire, després de diverses piruetes, acaba posant-se en el racó més sensible i vulnerable de la persona volguda, i una altra vegada destruïm el seu amor propi, i una altra vegada danyem la seua confiança. Res aprenem mai. És aquesta cosa nostra una vergonyosa i apassionada obsessió, una fixació malaltissa per la relliscada, per la flaquesa, pel desficaci. La mateixa patinada en la mateixa superfície esvarosa. La mateixa debilitat, el mateix tremolor convulsiu abans de submergir-nos, una vegada més, indefinidament, en eixe toll repugnant de la depravació. La mateixa cantarella, la súplica poc convincent, l’ànsia desdibuixada per recuperar l’estima dels altres. La mateixa cançó, ja destenyida.

Únicament l’ignorant creu sentir-se a resguard de l’error. Només ell es considera blindat enfront dels cicles inevitables de la vida, enfront de les cruels reconvencions. L’ignorant, tan superb, tan segur sempre de si mateix, tan convençut de la seua exquisida i vasta saviesa, s’arroga amb aire victoriós una superioritat a prova de patacades. Ah, la commovedora estupidesa de l’ésser humà. Quina bellíssima tendresa desperta tan divertida i absoluta inconsciència.