Bàlsam meravellós que tot ho alleuja, que atenua el dolor, la desesperació, que mitiga la febre, que llança llum en els racons més ombrívols de la soledat. Poderós ungüent amb què suavitzar les cruels arestes de la vida. Mantell protector que de tota amenaça ens protegeix, escut robust que de qualsevol envestida ens escuda. Els braços del ser estimat que s’obrin com a amoroses comportes, que ens cenyeixen com a suaus i delicades vestidures, que ens embelleixen l’ànima amb el seu infinit afecte, amb la seua tèbia tendresa. Remei impagable que cobreix amb densos vels d’alé els sofriments recurrents d’una persona, que enforteix els seus febles fonaments.

Una abraçada voldríem trobar en cada cantonada, en cada llindar sense encant, en els recolzes de cada espinosa sendera de la vida. Una càlida abraçada en l’insondable i negre abisme desitjaríem trobar, negre abisme al qual a vegades ens espenta l’atzar, l’atzar revestit de desgràcia i indiferència, una abraçada allí, entre les fredes tenebres, esperant amb indulgència la nostra previsible caiguda, esmorteint l’impacte. Una abraçada al final del dia, del feridor i nefast dia, reconfortant l’ànim. En cada enfonsament del terreny sota els nostres peus, en cada enfonsament de la teulada sobre els nostres caps. Una abraçada en la vora rugosa de les males notícies, una sort d’agafador al qual, com a nàufrags, poder aferrar-nos. Entre les crescudes i males herbes, com a far d’intensa llum, mostrant-nos el camí correcte. Una forta abraçada després de l’última abraçada de comiat.

Com embarcar-se, sense esperança, en les successives i arriscades aventures de la vida, en singladures sembrades d’accidents, d’aspres turments. Com esquivar els obstacles, com eludir, l’una després de l’altra, les tramposes travetes del avieso destí, tan entossudit a estripar-nos el cor, si no tinguérem l’estímul d’una dolça recompensa. En la victòria, en el baluern gojós del triomf, una abraçada oportuna es converteix en fermall, en justificació de passades penúries, en eixa mel delectablement que amb tanta ànsia reclamaven les hojuelas. En la derrota grisa, adornada de mut pesar, en la riba sagnant, ennegrida per l’amarg fracàs, una vigorosa abraçada ens ajuda a recuperar la verticalitat, la serenitat tan necessària per a l’esperit, i ens retorna la confiança, i es converteix en justificació de futures alegries. Com sobrevolar, sense la menor esperança, les diferents etapes d’una vida, com recórrer els passadissos estrets, humits, palpitants en la seua temorosa incertesa, de les grans decisions de la vida adulta. Com aconseguiríem dur a terme semblants gestes si no comptàrem amb l’estímul d’una dolça recompensa.

Una abraçada traça somriures indelebles, tiny els cels plomissos amb radiants blaus. Una senzilla abraçada ens obsequia generosament, tot i que havíem extraviat l’optimisme, amb fragments desconeguts d’una vida nova i enlluernadora.